Fins on arriba la guarda i custòdia?

La guarda i custòdia ( o custòdia, per ser més breus) es podria definir com el fet de tenir físicament la companyia del menor, tenir-ne cura, atendre’l, ser-ne responsable del que li passi i dels seus actes. Tots dos progenitors tenen els menors sota la seva custòdia quan els tenen en la seva companyia.

Quan en una sentència o en un conveni es diu que s’atorga la custòdia d’un menor a un dels progenitors, el que ens ve a dir és que el menor conviurà habitualment amb un dels progenitors, i es relacionarà amb l’altre d’una manera i en uns temps determinats (règim de visites). Per tant, passarà més temps en companyia d’un dels dos. Però el poder de decisió sobre les qüestions que afecten els menors, els drets i deures dels progenitors envers els fills no formen part de la custòdia sino que formen la PATRIA POTESTAD, i aquesta genéricament, és de titularitat i exercici conjunt de tots dos progenitors.

Hi ha una creença social errònia sobre el poder de decisió que té el progenitor custodi sobre els fills, que tenir-ne la custòdia vol dir tenir un poder de decisió superior o absolut sobre el menor, privant a l’altre progenitor del dret a decidir sobre el menor. I NO ES AIXÍ. La custòdia NO ES un STATUS DE PRIVILEGI d’un progenitor enfront de l’altre. La custòdia es refereix a la convivència i no implica cap altre dret.

Les decisions sobre el menor queden intocades en tant en quant la PATRIA POTESTAD es manté compartida. Per tant, les decisions sobre el menor serán CONJUNTES. Si no hi ha acord entre els dos progenitors, qualsevol d’ells pot acudir al Jutge, en procediment de Patria Potestad, i aquest, després d’escoltar els dos progenitors, al fill si té prou enteniment i en tot cas si és major de 12 anys, atribuirà, sense recurs posible, la facultat de decidir sobre la questió concreta, al pare o a la mare.

La custòdia permet prendre decisions unilaterals per part del progenitor que la té en cada moment (recordem que custòdia, en efecte, és convivència, i que quan els menors estàn gaudint de la companyia del progenitor “que té règim de visites” estan sota la seva custòdia), pero es tracta únicament de decisions ordinaries en la vida del menor, els actes que, d’acord amb l’us social i les circumstàncies, poden ser adoptats per progenitor en companyia del qual es trobin en aquell moment.

Quines són doncs, les decisions que formen part de la patria potestad, i per tant, per les que cal acord de tos dos?

Ens guiarem per l’article 139 del Codi de Familia de Catalunya que ens diu que cal el consentiment exprés o tàcit de l’altre progenitor per a decidir el tipus d’ensenyament, per variar el domicili del menor de forma que se l’aparti del seu entorn habitual i per a disposar del seu patrimoni més enllà del necessari per a atendre a les seves necessitars ordinariez. S’entendrà tàcitament atorgat el consentiment si ha transcorregut el termini de 30 dies des de la notificació que es realitzi amb la finalitat de obtenir-lo sense que el progenitor no manifesti el seu desacord, segons estableix l’article 138 del Codi Familia.
Per tant, posant en comú el que ens reflexa el Codi de Familia, amb el Codi Civil i la jurisprudència, entenem,, com a decisions conjuntes, que formen i están dins la PATRIA POTESTAD i que, per tant, no les pot prendre un sol dels progenitors les que es refereixen al lloc de residencia del menor, a la escola, les que comportin despeses extraordinàries, les relatives a actes o celebracions religioses, les de seguiment de festes i activitats dels fills, les relatives a assistencia mèdica i/o psicológica, tractaments, i elecció dels professionals corresponents.

En el proper "post" tractaré amb detall algunes d'aquestes decisions.